A LA MEVA VILA
T’estimo per sobre les demés viles del món perquè ets meva.
T’han dedicat una oda estulta i pretensiosa que sols et diu banalitats. Jo et vull dedicar una proseta humil, però veritable.
Terra àrida i costaruda, plena de roquissars, com si t’hagués sortit una granellada a la cara.
Tens una bona gent que a voltes és tan esquerpa i àrida com tu.
Ets mossa de pagès un xic rampelluda i et passà pel magí l’enfilar-te dalt d’aquest penya-segat.
A l’ésser casadora, et desposaren amb el riu que t’acarona. Però en les nits de tempesta el riu és com l’espòs que diu: «Un dia és un dia» i se’n va de tertúlia tota la nit, i quan arriba a casa, embriac, t’esgarranxa la cara: encara dus cicatrius.
Et digueren que eres fecunda i tota t’entregares. De tes entranyes surt pròdig el tresor, oh Súria! i està clar, la cintura se t’aixampla.
Ets forta com el vi de tes vinyes i fresca com les teves hortes.
Dels oliverars prolífics et devalla un cercle de pau i en la pau et fas alta i serena.
Has nascut per a ésser una gran matrona i encara ets mossa de pagès.
Cal que t’alimentis força, car estàs fent la creixença d’un plegat.
Oh, el que has d’ésser gran, vila de Súria!
Diu que l’arbre aixeca tant les branques com té fondes les rels. Tu cada dia forgues una miqueta més endins.
Deuràs arribar a blegar les muntanyes quan t’aixequis.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 3 d’octubre de 1924. Signat com a S.P.