HORACIANA
Torno a ésser, ara, dins la llar paterna
on riu la joia com una guspira,
vi que en el veire de la copa canta
i raja cor en dintre.
Vinc de la lluita baladrera i folla
on la gentada de la urbs braceja
fent-te amb el llor escàs, quasi impossible
el pa de cada dia.
I ara reposo vora el foc que crema
tota l’angoixa de neguits i penes,
flam que espetegues d’escalfor benigna
i fas la nit més dolça.
Buit és el seti on segué mon pare
dintre el silenci de la nit que volta;
plora per ell, enllà, la humil fontana
i riu una alta estrella.
Ara el celler germina vi dels avis,
sang de la terra, cor de les masies.
Ara reposa l’ideal que ens mena
i el seny que es fortifica.
Fóra quimera que aquest vi tan noble
no l’aprenguessin ben de cor les venes,
car porta a dintre sol de tots els dies
i brill de nits pregones.
Diu una mena de cançó ben franca;
dóna una joia i una força clares,
torna a la sang la carícia paterna
i fa el camí més plàcid.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 12 de febrer de 1926. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).