ORACIÓ A LA MUNTANYA
Altar del vent, del sol i les estrelles
i del silenci que hi resa pregon,
oh, muntanya!, enfilall de meravelles,
front altívol del món.
Augusta, majestuosa, encantada
en un nimbe de gran serenitat.
Canta enmig del silenci la cascada
en un ressò de veus d’eternitat.
I la muntanya aixeca al cel els braços
i abasta les estrelles més brillants,
al seu damunt els núvols passen lassos
de cavalcar damunt dels huracans.
I les boirades cauen lentes
dels penyalars escarpats,
cansades d’anar sempre a les palpentes
perdudes per les vastes soledats.
Oh muntanya!, per a l’humà llinatge
símbol d’elevació espiritual.
Cal l’ímpetu i les ales de l’oratge
per a pujar al pic més alt.
I així en la vida: mil camins, mil dreceres
per a arribar a poc a poc al cim,
vorejant les cingleres
envoltades de llim.
I amunt!, i amunt!, amb una força estranya
que ens empeny sempre de cara a l’infinit.
Jo adoro la muntanya,
la muntanya real i la de l’esperit.
Cada cimal és com un braç enlaire
de cara al sol ponent o al sol ixent
i li canta i li riu l’etern cantaire
invisible del vent.
Oh muntanya, neguit de la terra!,
oh neguit, muntanya de l’esperit!,
ventruda com una gerra
rodona i fina com un pit.
Jo et poso al cim la meva ermita oberta
sense imatges, car la imatge ets tu.
Què hi fa que la ruta entre abismes sigui incerta
si el cimal és segur?
El cim!, el cim!. L’eterna gran disputa
dels homes dia i nit.
Per a pujar-hi amb dignitat sols hi ha una ruta:
la ruta dreta i gran de l’esperit.
Jo t’adoro, oh muntanya!, perquè ets alta
i ens encomanes l’elevació.
Sols qui pugi als cimals durà a la galta
el bes de les altures i un nimbe de claror.
Publicat al llibre pòstum ‘Oracions’ (1973).