CARNESTOLTES
La imbecil·litat en doina
duu careta pel carrer;
un núvol clar fa de boina
a la lluna de febrer.
El món fa ball de titelles
dins l’envelat del cel blau;
una tremolor d’estrelles
és el confeti que cau.
El vi farà fer tentines
i el bes tindrà gust de gel.
Hi ha quatre serpentines
de raigs de lluna pel cel.
No ho diries mai. A voltes,
el senyor que creus formal
et resulta carnestoltes.
Tan se val!
La careta és sempre impia,
la disfressa és un engany;
però, un dia és un dia:
hi ha qui la porta tot l’any.
L’antifaç dóna coratge
per qualsevol disbarat.
Hi ha qui es vesteix de salvatge
i creu anar disfressat.
Fa fred i la nit és bruna.
Tot té un poc de Carnaval.
Si mires gaire la lluna,
la lluna sembla un timbal.
Dessota, un ball de titelles
disfressats eternament
i… una tremolor d’estrelles:
confeti que va caient.
Poema sense data. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).