ADÉU, NÚVOL QUE TE’N VAS
Adéu, núvol que te’n vas
en direcció de ma terra!
La pluja que portaràs
serà de llàgrimes meves.
Ponent de cresta de gall
que incendies les carenes,
jo sento cremar el meu cor
de rojor de flames teves.
Núvol blanc d’il·lusió
com un navili de festa
que reps l’últim raig de sol
quan jo resto en la tenebra.
Adéu, núvol que te’n vas
en direcció de ma terra!
Que t’acompanyi el bon vent
damunt ses ales lleugeres,
que t’enlairi sobre els pics
perquè els cimals no t’esqueixin.
Arriba-hi rosat de sol
en trencar l’alba propera,
porta-hi ruixats de frescor
i d’esperances novelles.
Si et pogués acompanyar
dins la teva transparència
ratllaríem el cel blau
de tant voler anar de pressa!
Adéu, núvol que te’n vas
en direcció de ma terra!
Pel camí ves fent castells
i mil imatges diverses;
si et canses, reposa un poc
estès sobre les carenes,
embolcalla els grans cimals
i escolta veus de silenci
que són les que saben dir
tot el que la Pàtria pensa.
Si sents udolar el llop,
resta quiet dalt la serra;
diuen que de tanta sang
salta amb les potes vermelles.
Adéu, núvol que te’n vas
en direcció de ma terra!
Així que vegis la mar
estén-te com una vela;
hi ha un vaivé de ressons
i d’escumes sempiternes.
La mar porta en el seu fons
tots els neguits de la terra,
broda que broda secrets
i els deixa damunt l’arena.
La mar és un gran amor,
jo hi tinc, a prop, l’amor meva:
la Catalunya sofrent
dintre el dol i la tenebra
i aquell vaivé de ressons
en fa plorar de tendresa.
Adéu, núvol que te’n vas
en direcció de ma terra!
La pluja que hi portaràs
serà de llàgrimes meves.
Poema publicat a la revista ‘El Poble Català’ (Tolosa de Llenguadoc) el 23 d’octubre de 1944. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).