LA MAGRANA
No heu vist mai, petits infants, un magraner florit vora una margera o traient el cap damunt les tanques d’un jardí o d’una horta? Cada flor de magraner és una flama. Es va apagant poc a poc i esdevé brasa reclosa dintre la pell de la magrana. La magrana és caliu de sol; brases d’estiu arrenglerades.
A voltes no pot aguantar el foc de dins i s’esbadoca. Llavors, la magrana és una boca oberta que esclata a riure mostrant al bat del sol les dents vermelles.
És una boca de foc per on l’estiu respira i és, també, la humanitat; una renglera de germans units per la mateixa dolcesa i pel mateix foc d’amor.
Heus aquí que una vegada en Janet Rialler volia collir una magrana. Cada dia que la mirava li feia denteta pel camí i un jorn es decidí collir-la. En Janet Rialler no sabia que els magraners que fan aquell fruit tan dolç tinguessin espines. Torçà la branca i la magrana li deia: -Què fas, Janet Rialler?-. (Cal que sapigueu, petits infants, que aquesta magrana era més intel·ligent que molts homes i havia après de parlar). En Janet Rialler va deixar anar la branca en sentir la veu misteriosa de la magrana i de moment es va espantar. La magrana intel·ligent li deia: -No t’espantis pas, Janet Rialler. Escolta’m, però no em toquis-. I la magrana s’esberlà una miqueta bo i dient: -El món és com una magrana, no sabem pas a quin magraner penjada. Hi ha homes que volen tot el món a les mans, però no saben que el magraner té espines i la magrana és massa alta i costa molt de collir-la. Perquè, Janet Rialler, no t’acontentes de veure’m?-. I en Janet Rialler li diu: -Com que ets tan dolça i rius esbadocada. Per això volia sentir la teva dolcesa coll endins-. I la magrana li feia: -Quan seràs gran, Janet Rialler, sabràs que cada goig té una espina i cada espina té una flor o un fruit. Per arribar a la dolcesa dels fruit cal vèncer totes les espines.
En Janet Rialler mirà fixament la magrana, que de tant pes feia blincar la branca, i la veié més bonica que mai i semblava que li deia: “Cull-me si vols”. I en Janet Rialler, fent un salt, torçà altra vegada el brot de la magrana i la collí. Veié, després, que s’havia fet una esgarraxada al braç i que s’havia estripat un poc la mànega. Però què hi fa, si tot el seu goig era la magrana? Què hi fa, si en aquell moment tenia tot el món a les mans pel propi esforç entre sang i espines?
Així, petits infants, si apreneu a parlar amb les coses, coneixereu les espines i el fruit dolç que totes tenen i poc a poc blincareu la branca de la vida i podreu collir la magrana de la vostra felicitat.
Publicat al llibre ‘Infants i fruites’ (1930).