LA CRÍTICA D’UN LLIBRE
Senyor En Manuel Montoliu
Molt senyor meu: A deshora m’han advertit que “La Veu de Catalunya” del dia 8 del passat juliol portava una rebentada del meu petit llibre “Ritmes sentimentals”. No m’he apressat pas a llegir-la perquè això de les crítiques em preocupen ben poc. Però he llegit les vostres paraules i m’han fet una gràcia boja. M’ha semblat endevinar que em creieu un aficionat novell que ha recollit en un llibret les inconsistències dels seus setze anys. I m’ha fet tanta gràcia això del poeta en embrió que descobriu dessota de les meves estrofes, que sols es podria comparar amb la gràcia que us faria a vós si us deia que dessota de les vostres crítiques hi ha un crític en embrió, que no sabem si arribarà a terme.
Ja sé com es critiquen els llibres en aquest país que estimo més que a tot, però que el sé bastant poca-solta. Vós creieu que el poeta abans de produir deuria preguntar-se si aquella al·lucinació és verídica o fictícia. Està molt bé! Jo també crec que el crític abans de fer la crítica deuria preguntar-se si veu les coses tal com són o bé al revés i encara preguntar-se si té pa a l’ull i no s’adona de les millors coses d’un llibre que critica. Perquè, vaja, senyor de Montoliu, jo us sostindré allà on vulgueu que les al·lucinacions que vós creieu fictícies, són veritables.
També m’ha fet somriure de debò allò del “moment típic de tantes i tantes vocacions poètiques”, i allò de la “pàl·lida espurna d’una personalitat rudimentària”. Em sembla que sou un home que quan voleu us doneu compte àdhuc de l’última cuca de llum, però, a vegades, no veieu ni les fogueres de Sant Joan.
Ja fa setze o divuit anys que escric. Sóc quasi tan vell com vós. He publicat moltes coses sense signar-les i des dels vint-i-un anys que puc publicar amb la seguretat que els que m’han llegit un poc, a la segona ratlla endevinaran de qui és.
No és precisament el caire sentimental el que cultivo, és més aviat el fort, el rebel; em plau dibuixar amb l’espàtula. Però voldria que us prenguéssiu la molèstia de tornar a llegir tres coses del meu llibret, i totes tres diferents de les que anomeneu. Llegiu, si us plau, “La mort del pare”, “En Joan de la son” i “El primer pas”. Encara si voleu i tot “A una llàgrima”. Tingueu present el títol del llibre, i si llavors no canvieu de parer, no podré menys que canviar-lo jo de vós i em veuré precisat a pensar que aquell home al qual suposava una altíssima cultura, no és res més que un petulant que rebenta les coses sense raó de causa, endut potser per la incomprensibilitat de les coses més fàcils.
No seré mai papelló de colors personals. Em sento l’esperit d’àguila i tinc la certesa d’haver fet ja alguns vols. Tant li fa que els crítics els hagin vist o no.
Demanant-vos perdons per aquesta molèstia, sóc vostre afectíssim
SALVADOR PERARNAU
Publicat a la revista 'L'Esquella de la Torratxa' (Barcelona) el 3 de setembre de 1926.