EN TRES-CENTS
“Tres-cents homes no pogueren agafar un grill”.
Això hauríeu sentit contar, àdhuc a les mainaderes i als infants del poble.
En Tres-cents era Mosso d’Esquadra amb tot i ésser analfabet. En aquell temps no es mirava gaire prim. Era alt, cepat, tenia talla de general i, si no se’n creia poc se li’n faltava. Com tots els ignorants era pretensiós, cosa que el feia més ridícul.
La guarnició de Mossos del poble era de cinc individus i un subcaporal. Per Dijous Sant i per Corpus anaven tots a la processó. Feien una veritable parada militar de tres-cents sis homes. La gent només en veia sis, però per a alguna cosa hi havia en Tres-cents.
Cara escardalenca, tenia uns grans pòmuls sortits i unes arrugues que li baixaven dels ulls per cada costat del nas com unes torrenteres i que, fent un torniol arran dels llavis per travessar la boca, se li perdien tènuement arran de barba. Havia estat valent i decidit, un bon Mosso d’Esquadra, d’aquesta institució digníssima que representa l’exèrcit català.
Quan us parlava tenia el mal costum de donar-vos copets amb l’índex de la mà dreta. Si estàveu dret us picava l’espatlla, si estàveu assegut us picava el genoll, i per mitjà dels copets accentuava el valor del que deia. Era una mera de sistema Morse tant o més eloqüent que la paraula. Jo havia intentat fer-li perdre aquest vici, però no hi havia res a fer. A voltes, assegut al meu costat, picava i picava sobre el meu genoll. De sobte jo apartava el genoll i li feia donar el cop a la cadira. Però ell ni se n’adonava i continuava picant.
Parlava el segarrenc –accent comarcal de la Segarra-, que consisteix especialment a fer clares les es fosques i a fer fosques les clares. Ell, però, poc coneixia res d’això i, amb fosques i clares, sempre restà a les fosques.
El poble era pacífic. Els Mossos d’Esquadra no hi tenien gaire feina, fora de fer córrer algun caçador furtiu o algun pescador que passava la xarxa.
Aquest fou el cas d’en Grill. En Tres-cents l’atrapà pescant i li féu un rengle de reflexions:
- Que no veus que em compromets? –li deia, obrint i tancant les es-. Home de Déu, almenys t’amaguessis! Ara, res: t’he de dur a l’Ajuntament!
Però quan ja se l’enduia pel cap del mur de la carretera, en Grill donà una forta embranzida i tots dos caigueren al riu. En Grill s’escapà i, des d’aquell dia, àdhuc les mainaderes i els infants del poble conten encara que “tres-cents homes no pogueren agafar un grill”.
Com en Tomàs dels Cristos i com tots els analfabets tenia la mania dels diaris, i es passava hores i més hores amb el diari als dits mirant, aneu a saber què. Ara cap per amunt, ara cap per avall, em plauria de saber què hi pesquen. Si no que ho facin per fer creure que saben de lletra, cosa possible i que encara els fa més beneits, jo no em sé explicar aquesta dèria dels analfabets.
Un dia mirava el diari –ja no cal dir que cap per avall. (Els analfabets sempre tenen aquesta fatalitat). A la darrera pàgina hi havia un anunci, amb el dibuix d’una tartana i el cavall, el nom del constructor i la respectiva propaganda. Ja feia llarga estona que en Tres-cents es mirava la tartana cap per avall quan em vaig decidir a preguntar-li:
- I doncs, Tres-cents, què porta avui el diari?
- No pas gran cosa –va fer ell-. No res, no res! Una tartana que ha bolcat!
Publicat al llibre 'Retrats viscuts. Contes inèdits' (1976).