EN FUMELI
Això em doneu?
Era simpàtic per contrast, malhumorat, rondinaire, lleig, brut, malforjat, malcarat, però tan original que es feia interessant i, per tant, en certa manera simpàtic.
Tenia la cara llarga, ossuda i el nas ganxut, nas de jueu, nas de raça perseguida per enveja.
El meu Fumeli, però, no era pas perseguit per enveja. El seu aspecte cridava a grans crits la pietat. Era un captaire assidu de casa meva, on venia dos cops per setmana a recollir l’almoina. Mai no l’havia vist content. Ja podíeu donar-li el que volguéssiu que ell havia de remolejar: “Això em doneu?”.
Aquesta era la seva frase d’agraïment.
Jo l’he conegut vell, molt vell. L’he vist passar per casa durant anys i anys i l’he vist sempre vell, igual, ni més ni menys. Fins he arribat a forjar la idea que ja va néixer vell, i fa molts anys que l’he perdut de vista, però encara potser passa per casa, vell igual, predestinat a no morir mai. Si fos capaç de creure en les ànimes en pena, diria que en Fumeli no era altra cosa: una ànima en pena que un bon dia aparegué en forma de vell i que anava continuant, eternament, la forma i la pena.
Trucava a la porta sense dir mot. No demanava res. Era el posat i la seva vestimenta que us deia qui era i què volia. Però ell no demanava res. “Hola, Fumeli –li deia la meva mare-, fa fred aquest matí. Que us menjaríeu un plat de sopa bullida?”. Ell feia anar el cap amb moviment de pèndola, amb expressió de dubte o de menyspreu indecís, i feia: “Psè! Sopa?, sopa?... – tornava a moure el cap en el mateix sentit i deia-, bé, si no teniu res més...” “Prou que tinc res més! –deia la meva mare-, però el que és calent va bé amb aquest fred que fa!” “Calent, calent?” –feia ell, fent anar el cap de la mateixa manera. I es menjava la sopa i marxava sense dir un mot.
Si li donava pa, perquè li donava pa; si li donava fruita, perquè li donava fruita, ell trobava sempre motiu de remolejar i expressar el seu malcontentament. “Això em doneu?”. Com que els extrems es toquen, era simpàtic de tan antipàtic.
Una vegada trucà a la porta i la meva mare li digué: “Hola, Fumeli! Que voleu un parell de sardines?”. “Sardines, sardines? Psè! Si no teniu res més...” –i prengué les sardines. Però les mirava d’una manera tan diferent del que solia, que jo vaig pensar:
“Aquest Fumeli avui en farà de les seves”. I em vaig decidir a seguir-lo el més a prop possible.
Casa meva és a peu de la carretera. Dessota la carretera hi ha un pla d’hortes i el riu. El riu va estrenyent les hortes a mesura que va davallant, fins que es troben la carretera i el riu.
En Fumeli anava carretera avall i jo el seguia. El sentia murmurar, però no li arribava a entendre cap paraula. Així que arribà a l’indret on es troben la carretera i el riu, en Fumeli s’aturà, mirà les sardines damunt de la mà estesa i feu aquest raonament: “Sardines, sardines?... El sol és a l’espai, els arbres al bosc, els ceps a la vinya!... i els peixos?, i els peixos?... –continuà resolut-, i els peixos a l’aigua! Cada cosa al seu destí”. –I rebaté les sardines al fons del riu.
- Caram, Fumeli, si que us agraden poc les sardines! –vaig fer jo-. No sé per què les heu tornades a l’aigua si ja en venien. Que potser heu pensat que l’enyoraven?
- Oh!, ja veureu, ja veureu. Tots tornem allà d’on venim, potser per a tornar a ser allò que érem o per a transformar-nos en un altre ésser.
- Home, Fumeli, això que dieu és molt profund; jo no hauria cregut mai que un captaire fos capaç de parlar d’aquesta manera.
- Oh, captaire, captaire!... Ja ho heu dir vós, captaire! Que creieu que no són homes els captaires?
- Ja ho crec!, i dignes de tota consideració, encara que el sentiment principal que tenim vers ells sigui la pietat.
- Jo sóc captaire per accidents de la mateixa manera que podria ser un gran senyor.
- Ah!, i com és això, Fumeli?
- Fumeli!... Fumeli... ni Fumeli no em dic! És a dir..., ja està bé, Fumeli! Al capdavall em podria dir un altre nom que fóra tan vulgar com el de Fumeli i això no canviaria gens la cosa.
En Fumeli es descarregà el sac vell i esparracat que portava a l’esquena, féu uns passos cap a la vora de la ruta, posà el sac a terra i s’hi assegué, dient: - Ja em perdonareu, que estic molt cansat.
- Sí, sí; seieu, seieu, Fumeli.
Portava una camisa vella i bruta, sense botons, que deixava veure la pell peluda del pit i la part alta del ventre, per on deixava escórrer la seva mà i, mirant-me amb uns ulls petits, vius i dolços, de mirada escrutadora, em digué: Etiam si non iudex, quamoren sum iustitia.
- Caram; caram, Fumeli; llatí i tot?
- Sí, llatí i tot. Sóc una mena d’ablatiu absolut, traduït per gerundi o per relatiu. I tan relatiu que gairebé acabo sempre per traduir-me en silenci.
- Que havíeu estudiat, potser?
- Sí, i encara estudio.
- Teniu carrera?
- Sí, sóc advocat, però tan dolent que no he sabut ni defensar la meva pròpia causa, o, si voleu, tan bo que no he volgut impugnar la dels altres. Es veu que no serveixo per a engalipador.
Una pausa, un arronsament d’espatlles i tranquil·lament digué: Fiat voluntas..., i, com que em tenia a mi al davant, no gosà dir tua. Anava passant-se la mà per damunt la panxa peluda, arrisant-se el pèl.
- Que teniu polls, Fumeli?
- Sí!
Em va mirar amb la mirada fixa i repetí somrient:
- Sí, sí, són els homes del món de la meva panxa. M’hi diverteixo molt; rebolcada a un, rebolcada a l’altre! Faig de destí.
- I si és massa poblat el món de la vostra panxa?
- Oh, aleshores els extermino, com fan els homes; igual, igual. És molt divertit fer de destí!
Tornà a arronsar les espatlles i restà callat, callat com quan esperava l’almoina al portal de casa meva.
- Vós sou un rebolcat més, oi? – vaig fer jo.
- Com un poll; igual que un poll! –i tornà a gratar-se la panxa.
Feia un sol de mitjan febrer que deixava la vall tebiona i tenyia les coses de dolçor de mel. En Fumeli bevia el sol com una beguda màgica, àvid com un llangardaix.
- Quan la meva Mariona vivia tot era diferent – digué incorporant-se-, ni aquest sol no és més dolç ni tan brillant! Després... després... quan hom rellisca... si ve pendent... i si cap braç no t’empara...
Aixecà els ulls enlaire, humitejats d’una llàgrima i, mirant fit el cel, amb els braços estesos com un Francesc d’Assís, amb el mateix to que solia dir-ho a la meva mare, remugà:
- Això em doneu?... Si no teniu res més...! –i tenia un posat místic com un sant.
Es carregà el sac a l’esquena, el sacsejà dues o tres vegades, em mirà com avergonyit que l’hagués vist plorar i repetia: “I au, au! Ara au, tornem-hi, a la ruta, endavant, i ponts i coves i camins i tardes basardoses i clars de lluna dolços i suaus, i sols i pluges i vents, i au, a la ruta infinita!”.
D’això ja fa molts anys. Jo era barbamec, encara. En Fumeli, si veritablement no era un predestinat a no morir mai, ja deu ser mort.
Jo el recordo, però, amb el seu nas ganxut i prim, la cara llarga i ossuda, i callat, sempre callat, esperant l’almoina. I estic segur que d’aquesta manera va arribar a l’eternitat. Me l’afiguro amb la mirada fixa i la mà estesa en actitud de pidolar i que, en entrar a la benaventurança, diria també a Déu: “Això em doneu?”. Però, aquesta vegada, content i admirat de la glòria merescuda.
Publicat al llibre 'Retrats viscuts. Contes inèdits' (1976)