ELS GRANS DE BLAT
Heus aquí que era un sembrador.
El blat sembrat en la mateixa terra produí espigues altes i cimbrejants i espigues escarransides. Alguns grans de blat ni nasqueren tan sols.
El sembrador portava una senalla penjada al davant i en treia embostes daurades i les escampava ençà i llà damunt del camp rellat. A cada embosta que tirava li deia: “Veiam què seràs tu!”. I els blats neixien i creixien poc a poc. Quan el vent els estirava o el sol els enrogia, els blats tenien un col·loqui de desitjos i il·lusions. Les espigues més altes somniaven en ésser pa de pessic o en la rialla que farien damunt les estovalles senyorials. Altres s’acontentaven d’ésser pa vulgar de la vida i algunes s’entristien pensant en la dissort d’ésser rosegons. Totes les espigues eren blincadisses i reverencials i es donaven al sol i al vent per esdevenir madures i anaven aprenent el gest que un jorn farien sota la falç.
El sembrador escampava embostades de les espigues i coneixia el desig de cadascuna. Pensava que la sort dels homes és com la dels grans de blat.
El sembrador etern escampa embostades de generacions humanes i cadascú és una espiga de desitjos i il·lusions.
Succeí, però, que un gra de blat, humil, caigut en un racó del camp, creixia que creixia sense ésser vist ni considerat dels altres. No hi arribava el vent ni feia xerradissa i mai de mai havia pensat en ésser pa de pessic ni tenia desitjos de cap mena. Content amb la sort que li toqués, anava daurant-se i es blincava humiliat.
Vingué el temps de segar i la batuda damunt l’era plena de sol. Algunes espigues altes i envanides foren menjades per les eugues damunt l’era mateix. Les que temien la dissort d’esdevenir rossegons foren llesques de pa joioses damunt les estovalles senyorials. Però aquell gra, aquell gra que creixia raulit i humiliat en un racó del camp, tingué la sort d’ésser Hòstia blanca amb la consagració de Déu al si, i portada en custòdia d’or entre pluges de ginesta.
Vosaltres, infants amics meus, sou grans de blat sembrats a la vida que podeu ésser pa de pessic, rosegó tirat al gos del vici, espiga devorada per les eugues de les passions o Hòstia càndida i consagrada. Penseu, però, que el gra de blat que tingué la sort d’ésser Hòstia, era el més humil.
Publicat al llibre ‘Infants i fruites’ (1930).