EN PRO DE L’ORFEÓ MANRESÀ
II. EL CANT ÉS AMOR I GERMANOR
Amics orfeonistes, no és veritat que tots nosaltres ens sentim una simpatia diferent de la que sentim humanament pels demés? Veieu? Fa relativament poc temps que visc entre vosaltres, i la meva relació social en aquesta preuada ciutat és molt poc nombrosa. No obstant, jo sé com perdura la joia del cant i es torna rialla exquisida el trobar-nos amb un altre qualque orfeonista pels nostres carrers. És que el cant ens ha deixat un poc d’amor i un meravellós refinament en el somriure. Ens ha ensenyat a esdevenir dolorosos davant del dolorós i a l’ensems portar-li un poc de joia i refrigeri; ens ha ensenyat pròdigament la gaubança i ens l’ha ofert a fi de què escampem als circumstants, i és ver que el pròxim és afavorit del cant perquè el cant ens difon bons sentiments en l’esperit.
El cant –aquesta humana divinitat- és l’Etern que panteixa dintre nostre.
Oh! Sortats dels catalans! Jo crec del fons del cor que és el poble que canta més –el poble català- i el poble que més bé canta. Jo crec que cap altra nació té la riquesa folklòrica tan esplendorosa com la de Catalunya. Ja veieu amb quanta de raó devem preocupar-nos del sosteniment del nostre Orfeó divulgador d’aquesta nostra riquesa espiritual, riquesa d’amor i germanor que és el que deixen en nostres esperits totes les cançons que ens són transmeses de la vellor.
A voltes, cantant, sobtadament quedeu admirats de l’enginy i delicadesa de la nostra cançó i sentiu una forta emoció i us floreix la rubor a la cara. Jo diria que és la carícia dels nostres passats. Jo crec que són ells que ens besen espiritualment i ens deixen en l’ànima la sement que ens fa forts. Ens deixen l’absoluta comprensió d’aquest llegat d’amor i germanor que són les nostres ales immenses.
I, cogitant d’aquesta guisa, és ben trist veure la mancança d’interès que hi ha pel nostre Orfeó. És dolorós veure la munió de vicissituds per on s’ha de passar moltes vegades. És que encara no som conscients del qui som. Fem un cor esforç per a esdevenir coneixedors de tot lo nostre i fem-ho conèixer als demés. El dia que coneguem bé les nostres coses ens en sentirem més entusiastes i tots sabrem respectar-les i afavorir-les espiritual i materialment.
Ara, encara no tots ens estimem!; encara no tots ens volem dir germans!
Publicat al diari ‘El Pla de Bages’ (Manresa) l’1 de juliol de 1919.