Salvador Perarnau, poeta de Súria

PROEMI

Set d’infinit!... Quina claror tan dolça

que té la posta d’or!

L’ala de l’infinit s’espolsa

i les immensitats obren el cor.

 

Fondària impenetrable de la llum que cega!

L’abisme de claror esdevé nit

i, perdut en la llum, el cor gemega

de set d’infinit.

 

I l’infinit perdura impenetrable.

La cortina de llum ens detura l’esguard

i l’infinit es fa més insondable

dintre el repòs de cap al tard.

 

Aquesta llum d’on ve i on va?... No és la mateixa

d’ahir, i la d’avui no és la de demà

i és, l’infinit que ens deixa

i l’infinit que tornarà a passar.

 

I cau la volva de llum d’or massissa

i es fa perla i robí i diamant

i es fa cançó, sospir i xiscladissa

i rialla del món enlluernant.

 

I l’infinit ens riu més a la vora

i en fem monjoies de llum d’or i cants

i el cor sospira i riu i canta i plora

amb l’infinit a les mans.

 

Publicat al llibre ‘Amb l’infinit a les mans’ (1936).

Data i hora de la darrera actualització d'aquest contingut: 03-02-2021 17:14