RESSONS
Del demà no en sé gran cosa
i tinc oblidat l’ahir.
Ningú no sap si la rosa
se’ns marcirà pel camí.
Ningú no sap si la vida
té la fita lluny o prop;
si cauràs d’una ferida
lentament, o bé de cop.
Si la sort et serà adversa
o bé et riurà gràcilment,
ni saps mai si en la conversa
trobaràs cap pensament.
Només saps que l’alba apunta
o bé que declina el jorn
i et va fent una pregunta
cada cosa de l’entorn.
I no saps trobar resposta
a les preguntes que et fan.
Ara ve l’or de la posta,
ara els astres ja se’n van.
I torna la nit i el dia
i la vida fuig que fuig
i el minut de l’alegria
porta una hora o més d’enuig.
I sents com la fruita verda
quan ja vol trencar verol
que no sap si serà gerda
o corsecada pel sol.
I recordes –si és que goses-
la rojor del teu matí
i enyores el pom de roses
que un dia vares collir.
I el refàs, oh virolaina
de dolcesa i llanguiment,
mentre el sol fa una clucaina
que encén tot el teu ponent!
Dolcesa d’esgarrifances
del futur i del passat
i el present va teixint danses
amb un ritme accelerat.
El gel de la nit que arriba
et fa sentir macilent
i t’estova la geniva
el bellugueig de la dent.
Però, prompte, una embranzida
que no saps d’on ve ni on va
t’abranda tota la vida
i et fa veure el camí clar.
I encara en la llunyania
veus rosers i abrils florits
i una nova vigoria
t’esclata tots els sentits.
I trenques la branca morta
de perdudes il·lusions
i esperes prop de la porta
que passin noves cançons.
I sents ressonar la vida
dintre cada inquietud
en la branca mig marcida
de la teva joventut.
I l’ahir tant se te’n dóna
si el futur és rialler.
I et vas fent una corona
d’espines o de llorer.
Publicat a la revista ‘Amic’ (Barcelona) el juny de 1938.