PONENT
Sang, or i grana en el ponent encès;
la mar quieta i les muntanyes llises;
el cel és una boca de foc que dóna un bes
silenciós, pausat, sobre les costes grises.
Ai que la vela que ara surt del port
té un pic de sol ponent com una mena
d’ensomni tremolós, com un record
de joventut que el nostre cor s’emmena.
I el cel és balb com un llavi pintat
que allà on posa un petó hi encomana
una rojor de flam extenuat
i s’esbadoca com una magrana.
I la vela camina mar endins,
car sap de cor la dolça meravella
de que la sobtarà el sol dels matins
i encar damunt del pal li somriurà una estrella.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 22 de febrer de 1924.