MOMENT
Duc, en aquest moment,
il·luminat el pensament
i es fa paraula i surt enfora.
La llum quieta d’aquesta hora
té un to tan viu i accentuat
que veig en plena claredat
el què i perquè de tota cosa.
L’eternitat, com una rosa,
esfullaria al cap dels dits
i, al fons del fons dels meus sentits,
hi ha una punteta diamantina
que tota cosa m’il·lumina
perquè la pugui veure bé.
Ara fins sé el que no sé
i sols no sé el que no sabria.
Veig com les coses van fent via
en una eterna evolució
i que la mort no és més que por
de transformar-se en altra cosa.
La flor marcida és una nosa
i la llencem tranquil·lament,
però ja ha perfumat l’ambient
i aquella olor que hem engolida
s’ha endinsat tant en nostra vida
que, potser, un tros d’aquell clavell
ja és pensament dintre el cervell.
El rostre jove, tendre i clar
té solcs d’arrugues l’endemà
i el flam rosat de la carn tendra
poc a poquet es torna cendra
i pols caiguda en el repòs
que novament devindrà cos
per a reviure altra vegada.
I, si mirem la immensa amplada
dels cels enllà dels horitzons,
el pas de les constel·lacions
va fent la seva ruta eterna.
Ara el seu brill no m’enlluerna
i sé el secret immens del cel
com si, una nit, hagués estat estel.
El bosc immens, cobrint la terra
des de la vall fins a la serra
tapant cingleres i camins,
és tan bosc cel amunt com terra endins.
Si hom pogués veure les rels
furgant endins amb folls anhels
de fer-se fortes,
ens semblarien branques tortes
que fan un altre bosc ombriu
on les cucales fan son niu.
Ah! Ara veig una follia
de ments humanes que fan via:
garbuix de branques i de rels;
idees fondes i rebels
i branques tortes i florides;
soques tortuoses, rels podrides
que fan l’etern bosc afollat
d’aquesta immensa humanitat
que furga enlaire i terra endins
per retrobar els amples camins
que condueixen a la fita.
Ara veig clara la collita
que fou sembrada pel dolor.
Humanitat! No tinguis por!:
El bosc espès de rels i branques
et cedirà les rutes franques
i, si rebrota el tronc del mal,
fes caure, dura, la destral
i trenca tota la brotada...
Claror! Claror! On ets anada?
On és el goig clarivident
que m’ha fet veure en un moment
el què i per què de tota cosa?
Dolor brutal! Ets una nosa
que enterboleixis el meu seny.
Però, què hi fa? El dolor empeny
la humanitat cap a la fita.
Si aquesta ruta és infinita,
almenys que el seny sigui brillant
per menar el pas sempre endavant.
Publicat a la revista ‘La Campana de Gràcia’ (Barcelona) el 25 de març de 1933.