LA MEVA CAMBRA
La meva cambra és petita
com una closca de nou,
però té claror infinita
i el meu cor sempre s’hi mou.
Té una finestra florida,
flors pintades al cristall;
quan la llum ve decidida
brilleja com un mirall.
Damunt de les flors descloses
hi ha volior d’ocells;
finestra d’ocells i roses
i sang viva de clavells.
La mestressa sovint canta
-sap cançons de l’antigor-
i apar que la llum s’espanta
en rebre aquesta claror.
Mestressa de veu serena,
vós potser m’ho sabreu dir:
sabeu si és la llum qui omplena
la finestra de florir?
Creieu la llum prou capaça
de pintar amb màgics pinzells
en la finestra, quan passa,
tantes flors i tants ocells?
I escolteu, vós que sou llesta:
aquest ramet de llorer
és d’una passada festa
o d’una festa que ve?
Jo no entenc d’aquestes coses,
però veient llorer florit,
tants ocells i tantes roses,
no sé pas el que he sentit.
Què hi fa que sigui petita
la cambra si el cor s’hi fon
i aquesta llum infinita
m’hi porta a dins tot el món?
Tenir ocells a la vora
i flors i llum d’infinit
i una cançó que s’esflora
entorn del llorer florit,
no és pas tenir poca cosa
per l’home d’esguard pregon
que sap veure en cada cosa
totes les coses del món.
Aquesta cambra petita
com una closca de nou
jo la sabré fer infinita
si el meu cor sempre s’hi mou.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 12 d’abril de 1929.