EL BOSC
De nin, un jorn, em perdí dins el bosc.
Un hom, un dia o altre, del bosc sent la feresa.
Hi ha qui s’hi perd en fer-se fosc.
Hi ha qui s’hi perd en plena jovenesa.
Jo m’hi perdí de nin i sento encara
aquella por i aquell neguit.
Exasperat cridava: “Mare, Mare...!”
I sols el bosc oïa aquell meu crit.
I com més caminava, més perdut,
com més perdut, més em desesperava
i caminava i caminava
inquiet dins la quietud.
A cada pas sentia un nou esglai
i un nou neguit de tornar enrera
i el bosc espès no s’acabava mai
i no sabia mai on era.
La vida és un gran bosc misteriós
on ens vam perdre quan vam néixer;
esmaperduts, sentim totes les pors
i no ens hi val cap queixa.
Bosc endins!... Bosc endins!... i cau la tarda.
Una font xiuxiueja vora el torrental
i ens fa sentir la basarda
de veu baixa de lladres vora el camí ral.
I ens girem espantats, però al darrera
un arbre estén una ombra d’aspecte criminal
com si estengués, severa,
tota la por del bosc pel camí ral.
I sentim un calfred al moll de l’os
i un esgarip esquinça els vents,
una esgarrifança ens ressegueix el cos
i el lloc grop del silenci ens reganya les dents.
El bosc s’eixampla paorós i ombriu,
La font ens va espantant amb sa complanta
i cada ocell que arriba cercant niu
fa un brogit amb les ales que ens espanta.
Una branca que es mou ens desdelita;
tot és ombres que vaguen dins la nit,
i la nit, bosc endins, és infinita,
i el vent fa un crit,
i fa saltar les ombres una a una,
després les remou totes d’un plegat
i a cavall de les ombres riu la lluna
com si es burlés de nostra malvestat.
I les soques tortuoses són figures
d’aquells contes de por que ens van contar,
i sentim totes les paüres
i no ens hi val res el plorar.
La vida és un gran bosc misteriós
on ens vam perdre quan vam néixer;
esmaperduts, sentim totes les pors
i no ens hi val cap queixa.
I ve el matí. Benhaja el matí d’or
que les ombres espanta;
benhaja el dolç matí del cor,
que és el bosc de la vida quan tot canta.
I poc a poc retrobem el camí
de la nostra ventura,
i caminem per arribar a la fi,
i entrem a casa, que és la sepultura.
O de nin o de gran, qui no es perd dintre el bosc?
Tothom, un dia o altre, n’ha sentit la feresa.
Hi ha qui s’hi perd en fer-se fosc.
Hi ha qui s’hi perd en plena jovenesa.
I la vida és un bosc misteriós
on ens vam perdre quan vam néixer,
i esperem el matí amb totes les pors
i no ens hi val cap queixa.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) l’11 de gener de 1929.