AVUI TINC FRED…
Avui tinc fred! El fred de l’enyorança
que punx ànima endins i s’hi fa etern.
L’estiu és mort i, poc a poc s’atança
la grisor freda i crua de l’hivern.
No sé pas res de res. Una boirina
em tanca les finestres dels sentits
i un fred intens, mordaç com una espina
em porta cor endins tots els neguits.
No sento pas tan sols el fred de fora
-aquest fred rai que marxa poc a poc-.
Sento aquell fred de l’ànima que plora,
aquell fred que no el pot abatre el foc.
Quin gel més dur-. Tinc fredes les palpebres
i els ulls humits de traspassar horitzons;
no tenen ànima, no, les tenebres.
Només tenen fredor i angoixa al fons!
La meva terra és lluny i la veig clara
com una flor badada al bat del sol
i m’arriba de lluny un cant de mare
i un plor dolç d’infant dintre el bressol.
I em sento el cor petit com la formiga
que va portant el gra de blat madur
i l’enyorança és la meva amiga:
cada dia ens parlem de tu a tu.
Avui tinc fred! Tinc l’ànima poruga
i he perdut l’esma d’anar pels camins;
fins sento enveja de la pobre eruga
que sap que duu una papallona dins.
I veig en somnis vius com una brasa
-somnis silents que passen poc a poc-
l’hort, la finestra i les parets de casa
i el somni em porta un grapadet de foc.
I sento l’alenada de l’esposa
que dorm quieta al meu costat, al llit,
i si es desperta em vol besar i no gosa.
Així que em besa, el somni s’ha esvaït.
I sento fred. Sento l’esgarrifança
d’aquesta llarga i fonda solitud
del jorn que passa i l’altre que s’atansa
sense que ens portin res del que hem perdut.
Avui tinc fred! Recordo la infantesa
que brilla, al lluny, com un terròs de sol,
aquelles hores plenes de dolcesa
i de rialles com un picarol.
I veig la meva joventut riallera
que l’he deixada lliure i triomfal
com el pal vigorós d’una bandera
que porta el cor humà per ideal.
I recordo la Pàtria, Catalunya!
El nom sagrat que porto cor endins.
Què hi fa si un vent funest de tu m’allunya?
Jo et gravaré per tots els meus camins.
Tothom sabrà que sóc d’aquesta raça
que planta cara, ardida, contra tot.
Que si el mal temps avui l’esquinça massa
l’arbre sagrat té sempre un nou rebrot.
Que si li resta un bocinet de soca
i un poc espai per a poder sortir
el nou rebrot esquerdarà la roca
i encar serà més alt del que era ahir.
Però avui tinc fred! I sento febre alhora.
Oh sol! Jo el porto, el cor, sobre la mà!
No el sents, oh sol? No el sents, mon cor que plora?
Oh sol! Oh sol! Tu ens besaràs, demà!
Publicat a la revista ‘El Poble Català’ (Tolosa de Llenguadoc) el 15 de novembre de 1944.