PA DE FAJOL
Pa de fajol que té el gust de la terra,
verd de paisatge i gris daurat de cel;
plana d’Olot que ets una santa gerra
on la Bellesa hi va abocant la mel.
Pa de fajol que té gust de florida
i de virginitats triomfals,
i té aquell agredolç que té la vida
plena d’un poc de bé i de tots els mals.
Pa de fajol, morenor de pageses,
fortes i ardides amorosament;
dolçor de galtes pels carrers enceses
i cabelleres d’or soltes al vent.
I si el pa de fajol porta la joia
d’aquests paisatges d’un verd clar tan viu,
em porta encar la gràcia d’una noia
que és l’ànima d’Olot que encara em riu.
Té un gust de vent que esbulla les fagedes
i un gust de sol que omple d’or els graners
i el goig xarbotador de mil fonts fredes
que alegren l’estiueig dels forasters.
Pa de fajol que a l’ànima encomana
l’ardentor dels volcans que crema terra endins,
i es torna foc d’amor que canta i entabana
els cors de les fadrines que riuen als fadrins.
Pa de fajol que s’ha tornat pintura
fresca i ardida de virolaments
i sobre el temps perdura
enlluernant de sol i frissejant de vents.
Pa de fajol que ets l’ànima olotina
forta d’ahir i clara pel demà,
que afermes sobre el front la barretina
i ens fas bategar el cor de català.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 3 de desembre de 1926.