Salvador Perarnau, poeta de Súria

ORACIÓ ALS CAMINS PERDUTS

Em plau pujar l’esquerpa serralada

al bat del sol ardent de juliol

i sentir cremar l’ànima inflamada

de tant de sol i de sentir-me sol.

 

Sol i de cara a l’infinit de fora

i a l’infinit que porto en mi mateix,

perdre’m dins meu, que és perdre’s a la vora

i sentir l’infinit que surt de mi i que creix.

 

Vull anar amunt fins al cimal abrupte

que esquinça els núvols cel endins,

fins a perdre’m del tot i sentir el dubte

de si dessota meu resten camins.

 

Car en la serralada de la vida,

n’he trobat tants de viaranys estranys,

que m’ha calgut pitrada i embranzida

per a saltar els innobles viaranys.

 

Però cada un m’ha deixat una engruna

d’angoixa i de misteri a l’esperit.

Potser el camí deixat em duia a la fortuna,

potser el camí que deixes va cap a l’infinit.

 

Potser el que creus que es perd és el que fa drecera,

potser el que creus que baixa va més amunt que cap.

Camins i més camins! Il·lusió i fal·lera

d’un fons insaciable, d’on la fi hom no sap.

 

El primer bes –tan pur!-, i els llavis d’aquell dia

són un camí deixat enrere vida enllà...

Després, tants i tants besos de llavis de follia,

camins i més camins que cap no sap on va.

 

La il·lusió de l’art, l’ànsia inesgotable

de saber el què i el com de tots els grans sabers

i voler escrutar Déu i escorcollar el diable

i trobar-me a les mans la buidor del No-res.

 

I sotjar el cor humà amb la mateixa dèria

i buscar-hi un sentit de benestar comú  

i veure amb desengany que tot ell és misèria,

que també és un camí que hom no sap mai on duu.

 

I jo sento un desig que em crema i em devora

i, si cal fer marrades, em reca a cada pas,

em fa mal de pensar: ara qui sap ja on fóra,

i caminar endebades deixa el cos massa las.

 

I enfilo la muntanya, sense camí ni ruta

perquè el camí sóc jo i la meva voluntat;

és per al ramat humà que té l’ànima eixuta

de seguir les tresqueres que els altres han traçat.

 

Jo abandono els camins per sobre la recança

que cada un d’ells em deixa al fons de l’esperit,

camins perduts, que un dia brillàreu d’esperança

i avui feu giragonses tortuoses d’oblit.

 

Em plau pujar l’esquerpa serralada

al bat del sol ardent de juliol

i sentir cremar l’ànima inflamada

de tant de sol i de trobar-me sol.

 

Perquè les soledats són tan obertes,

tan plenes de silenci creador, part de dins,

que són jocs de dreceres totes certes,

i tots sabem on van els seus camins.

 

Camins perduts, silents, sense paraula

que ara us retrobo dintre del record.

Ratlles de llum, sants vells del meu retaule

que jo encara us adoro a contracor.

 

Perquè dins les marrades de la vida

també hi tenim esquinços del vestit

i, meitat veritat, meitat mentida,

anem fent el camí de l’infinit.

 

Publicat al llibre pòstum ‘Oracions’ (1973).

Data i hora de la darrera actualització d'aquest contingut: 21-12-2023 19:25