Salvador Perarnau, poeta de Súria

LA TOMAQUERA

La tomaquera té el posat i l'aire

d'una vella captaire

que emprèn el seu camí de cara a la claror.

Duu un tros de canya per bastó

i s'hi repenja una mica.

Després, quan el sol pica,

es cansa tota de la ruta estranya

i es vincla damunt la canya,

carregada amb paquets a cada costat

com si el bon temps li hagués fet caritat.

 

Captant, captant, ha fet una fortuna.

El sol li ha donat l'or d'engruna a engruna

i quan veu que els tomàtecs trenquen verol

creu que porta terrossos de sol

i es torna avara.

Estima els fruits com una bona mare

i els duu a la falda i damunt del braç.

L'estiu ardent li ha calmat el pas

i com les velles xarugues

cada fulla és un front cobert d'arrugues.

 

Les tomaques al sol, pengim-penjam,

maduren fent un ram,

verdes, vermelles, virolades,

i, dintre, tenen les llavors apinyades

i un tou de carn i sang.

La tomaquera ha sentit l'entrebanc

de la gran tofa i es despulla.

Lentament ha arrugat tota la fulla,

i mor de cara a l'alta immensitat,

amb la mà estesa, demanant caritat.

 

La tomaquera és humil i innocent

i ho dóna tot al sol i al vent.

De tant fer fruir té exhaurida l'entranya

i mor tombant el cos damunt la canya.

 

Publicat al llibre 'El senyor Pèsol i altres plantes. Cuques de llum' (1995).

Data i hora de la darrera actualització d'aquest contingut: 15-11-2020 19:06