LA BARCA SANTA
Si fos fill de mariners
em faria fer una barca
i li posaria el nom
de la meva enamorada.
Un dematí blau, ben blau
la tiraríem a l’aigua
i un núvol blanc d’il·lusió
seria la vela blanca.
Amb l’or i sang dels ponents
la vela fóra més santa.
Així que ens besés el sol
ens besaríem nosaltres
amb una gran tremolor
com la de les ones blanes.
I ens miraríem somrients
sense dir ni una paraula
fins que el ritme de la mar
ja no ens capigués en l’ànima.
El volguer dir el primer mot
quin raig de sol a la cara!
Si fos fill de mariners,
duria el mar dins de l’ànima
i dictaria cançons
com la mar remorejantes
i aniria mar endins
a dir-les a l’estimada.
Les cançons són vent de Déu
i un camí damunt les aigües,
alleugereixen els rems
i inflen la vela blanca,
la vela de la il·lusió
de la meva santa barca
Si fos fill de mariners
niria lluny de la platja
i en ésser ben mar endins
em giraria de cara
per sentir bategar el cor
davant les nostres muntanyes
que blavegen terra enllà
amb un gran repòs de falda
i les viles vora el mar
que llueixen de tan blanques
i les vinyes i els blatars
i les comes perfilant-se
i tot el paisatge bru
de la Catalunya santa
que fóra el nom sacrosant
de la meva santa barca.
Ai, que en el batec del cor
hi hauria escumeig d’onada.
Si fos fill de mariners
quan la nit ja fos ben alta
acaronaria estels
amb els rems a dins les aigües
i en portaria un de clar
parat en la vela blanca.
Ai, somnis suaus d’amor,
estels damunt de la barca
que duria el nom sagrat
de la meva enamorada
i un núvol blanc d’il·lusió
seria la vela blanca.
Publicat al llibre ‘Ritmes sentimentals’ (1925).