GERMÀ GASSOL
Germà Gassol,
esperit de bronze i sol,
fort i diàfan com la nostra terra,
valent com tu tot sol
en el verb, en el seny, i si cal en la guerra.
Flama i columna de l’ideal sagrat
que ens guia avant els passos,
et portarem en mig, voltat
de crits ardents i crispaments de braços.
I anirem on volem i on cal anar
pesi a qui pesi, perquè en ton gest noble
t’hi acompanyarà
en cos i ànima tot el nostre poble.
Germà Gassol, la teva cabellera
té un gris de boires llises per l’espai
on quatre raigs de sol fan la bandera
que no morirà mai.
La teva cabellera bescantada
per quatre imbècils ignorants
té l’unció sagrada
dels evangelis flamejants.
Té aires bíblics de patriarca,
grisor profètica i roent
i és com una arca
que porta el Déu sagrat del pensament.
I porta els flams renaixents
d’una nació com una estrella
que no comprenen poc ni gens
quatre podrits de Castella.
Germà Gassol, essència de la brasa
d’aquest esperit mediterrani, clar;
t’estimen massa els de casa
perquè t’estimin els d’allà.
Castella és fosca, fosca, fosca,
sense mar, sense vida, sense claror,
damnada a fer la ruta tosca
de la més baixa incomprensió.
L’orgull li cega la vista,
és orfa de claredat
i vol fer la vida trista
mastegant quatre glòries del passat.
Catalunya s’aixeca prepotent;
cada home nostre és una bandera
tremolant dreta al vent
vers el demà que ens espera.
I tu i en Macià aneu al davant
com dues banderes altes
de Catalunya triomfant
alta i florida de galtes.
Germà Gassol, la teva cabellera
que creixi com un núvol dins l’espai
i quatre raigs de sol hi facin la bandera
nostra, ben nostra; la nostra senyera
clara, sagrada, alta, encisera,
triomfant i joganera
que no morirà mai!
Publicat a la revista ‘La Campana de Gràcia’ (Barcelona) el 9 de juliol de 1932.