ELOGI DEL FOC
Vull lloar el foc passió, el foc delit,
el foc que trampoleja l’esperit.
Que surti en fora el nostre flam pregon
i encengui tot el món!
Voldria veure els continents
fets brases roents
de passió i de delit,
brases de foc de l’esperit.
Les flames són les vives rels
de la soca del foc. Són rels rebels
que van enlaire i no tornen endins
i enlaire tots els aires són camins.
Les idees són rels de foc roent.
L’ideal és la soca corpulent
i la passió és i ha estat
la rel de foc de l’arbre de la humanitat.
El foc purifica i és vivificador.
¿És la claror que crema o la cremor que fa claror?
Tan se val!
Claror i ardència
són la mateixa essència.
Tot és foc! Tot és igual!
El foc és sang; la sang és foc.
Cada paraula porta un poc
de foc i sang
i les paraules fan un esvoranc
com rels que furguen esperit endins
i deixen foc en l’ànima i llum pels seus camins.
I el foc, el foc real
és tan gran que en ell cap el Bé i el Mal.
En la llar és mansoi i acarona i uneix,
però quan es desborda, destrueix,
i les flames rebels
abranden els boscos i enrogeixen els cels.
L’incendi té una augusta i terrible majestat.
Però jo canto el foc sagrat,
el foc de l’esperit
que cremen fins al cor de l’infinit
el foc idea, el foc passió rebel
que de la humanitat és la profunda rel.
Publicat al llibre ‘La rel’ (1929).