CANT D’AMOR I D’ELOGI: VILAFRANCA
Sé una vila i un amor,
la vila de Vilafranca,
oberta i plena de sol,
estesa en mig d’una plana.
Té fires d’enamorats
i un riure d’ànima clara;
porta el vi dels escollits
que intenciona la paraula
i belluga dins la sang
i per dins les venes salta
i duu paraules de sol
dins del goig de les anyades.
Sé una vila i un amor
que trobí una matinada.
Anàvem junts de camí
i ens miràvem l’un a l’altre.
Els braços eren sarments
que l’un amb l’altre es lligaven
i un desig de fruit madur
ens somreia en les mirades:
cada ull un gra de raïm
de llum madura i granada.
-“Si volguessis venir amb mi...
Jo vaig fins a Vilafranca...
Hi ha fira d’enamorats...”-
I jo anava enamorant-me.
A la vora del camí
les maduixes eren brases.
Eren dolços els seus ulls
com maduixes bosquetanes
i la soca del seu pit
era branca com una alba.
Vaig aturar-me un moment
i vaig mirar-la i mirar-la.
La tocava tan bé el sol
que era tota il·luminada.
Restarem enamorats
i anàvem a Vilafranca.
N’hi ha que venen de lluny
per bells camins de trenc d’alba
i encara porten estels
fosos dintre la mirada.
N’hi ha que venen de lluny,
d’un lluny d’endintre de l’ànima
i deixen pel seu camí
claror santa de muntanya.
-“Vols dir-me què és amor?”
-dolçament va preguntar-me.-
-No sé pas si ho sabré dir.
Jo no sé explicar miracles.
I el miracle de l’amor
és més miracle que els altres.
Una veu de cor endins
diu que amor és entusiasme,
i “entusiasme”, sé del cert
que vol dir “Déu amb nosaltres”.
Es fonien els meus ulls
dintre els seus ulls, i la plana
era més plena de sol
i de fruits que maduraven.
A la vora del camí,
a la soca d’un bell arbre,
vàrem saber què és amor
sense dir ni una paraula.
Tot el món era camí
i, a poc a poc, avançàvem;
anàvem junts, de bracet,
i era molt dolça la passa;
érem dos enamorats
i anàvem a Vilafranca;
un miracle en cada cor,
un miracle en la paraula.
Venim de lluny, molt lluny;
d’un lluny d’endintre de l’ànima.
En arribar, dintre els ulls,
portàvem tota la plana
amb el vi dels escollits,
que és un vi millor que els altres...
Guardo encara cor endins
tota aquella caminada.
Dos ulls com grans de raïm
degoten en la meva ànima...
Sé una vila i un amor,
la vila de Vilafranca.
Poema sense data, procedent del Fons Perarnau de l’Arxiu Municipal de Súria. Font: revista ‘El Salí’ (Súria).