CANT AL NEGUIT
Per què cerques repòs si el repòs és la Mort
i tu vols viure i viure i viure?
Si dins la còrpora et bat el cor
i és més dolç el plor que el riure?
Ai, com la joia entumeix l’esperit
i el neguit el desperta!
L’amor que estima amb neguit
és ull d’estel amb la parpella oberta.
El neguit té un no sé què de blau
i de punta d’or i estrella
i ribeteja la pau
amb sang d’estels i espurnes de rosella.
Per què cerques repòs si el teu camí
és d’arc, esbarserar i argelaguera
perquè desitgis la fi
sense saber què t’hi espera?
Si no fos el neguit que punx endins
i ens fa obrir els ulls i ens aclareix les coses
no ens portarien enlloc els camins
i el roserar faria en va les roses.
I la fruita tan dolça de l’amor
no tindria dolços ni bellesa
perquè, sense conèixer l’aspror,
mai no sabràs ben bé què és dolcesa.
Per què cerques repòs si el neguit
és el cavall del cavaller d’estrelles
que s’enduu l’esperit per l’infinit
i l’embriaga d’estels i meravelles?
El repòs, si envaeix la immensitat,
la fa encantada i poruga
i el neguit la trontolla com un vent alat
i cada estel belluga.
L’aigua mansa no té virtut ni encís
i les cascades canten desfermades.
Val més el foc d’un ull bellugadís
que totes les mirades encantades.
Per què cerques repòs si el blau més blau
no és pas el blau del cel de festa
ni el blau del mar encantat en la pau
sinó el blau de després de la tempesta?
Neguit! Neguit! Sagrada inquietud!
Fes galopar la sang dintre mes venes
com un cavall per tot el cos perdut
fent dringar els cascavells d’un ram de penes
que es tornaran rialles de dolços
i penjarelles d’il·lusions i fruita.
Sols és bella la vida i sols és dolç l’amor
si en llur possessió trobem ressons de lluita.
Publicat al llibre ‘Amb l’infinit a les mans’ (1936).