ADORACIÓ
Sospira un vers a la punta d’una estrella.
La nit és bella,
és d’un blau infinit, profund, suau.
La lluna és una nau
navegant per la nit i l’Univers.
Romàntica com és, ¿qui sap si escolta el vers
que sospira a la punta d’una estrella
d’aquesta nit tan bella?
És l’estrella dels reis d’Orient.
Jo sóc com ells, i amb l’estrella a la ment
vaig per la nit sens fi del pensament.
Dic veritat o mentida?
No ho sé, car tot és vida.
Jo només sé que ador
el meu vers sonor,
el meu vers
que és el meu Déu, el meu Ritme i el meu Univers
que sospira a la punta d’una estrella
d’aquesta nit tan bella!
Un nen ha fet un crit en la quietud:
“Pare, els reis ja han vingut!
N’he vist un que baixava del cel blau;
era color de goig; tenia un vol suau
de rialles d’estrella
dintre de la nit bella,
i portava joguines pels petits,
carros de fusta i cavalls de cartró
i omplia de confits
i d’il·lusió
cada sabata de cada balcó!”
Jo sóc un pobre nen que plora
i canta alegrement
i espero a tothora
el meu rei d’Orient
-la Sort, el meu consol-
que empleni de joguines tot el meu bressol.
I sóc home, i sóc rei d’Orient
que amb els meus versos vaig fent
joguines i timbales i cavalls i confits
per als pobres homes que també són petits.
Dorm, nen, dorm. Demà ja trobaràs
el balcó ple de joguines, així que et llevaràs.
Dorm, cor meu, i somnia en el vers
que és el teu Ritme, el teu Déu i el teu Univers
que sospira a la punta d’una estrella
d’aquesta nit tan bella,
d’aquesta nit que cada cor en la foscor
sent passar el rei fugisser de la il·lusió.
Dorm, cor meu. Demà ja trobaràs
el balcó ple de joguines, així que et llevaràs.
Publicat a la revista ‘L’Esquella de la Torratxa’ (Barcelona) el 5 de gener de 1928.