SÚRIA, 1885
ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ
A mitjan segle XIX, els suriencs van començar a combinar el treball agrícola amb els jornals a les fàbriques. Superats els estralls de les guerres carlines, les aigües del riu Cardener i la construcció de la nova carretera de Manresa a Solsona, l’any 1851, van afavorir la proliferació d’indústries tèxtils, símbol de la revolució industrial que vivia la Catalunya de l’època. L’any 1885, a la vila hi havia tres centre fabrils, la fàbrica Muncunill, posteriorment coneguda com a Fàbrica Vella, cal Jover i cal Fusteret.
EL NAIXEMENT DE L'EIXAMPLE SURIENC
La implantació de les noves indústries va provocar un important creixement demogràfic a causa de la immigració provinent de les zones rurals, i Súria va passar dels 1.400 habitants, l’any 1857, als 1.900 del 1885.
El nucli de la vila, tradicionalment circumscrit a l’actual Poble Vell, es va començar a desplaçar amb la consolidació dels ravals de Sant Jaume, el Nou i el de la carretera (els actuals carrers Àngel Guimerà, Salvador Vancell i González Solesio). A la dècada de 1880, l’Ajuntament encarregà a Josep Arola i Tatjer el projecte urbanístic que consolidaria la nova fisonomia del poble a banda i banda de la carretera.
L’ARRIBADA DEL VIBRIÓ
El còlera no va arribar al Bages fins a mitjan agost, però fou la primera setmana de setembre quan va agafar dimensions epidèmiques a la ciutat de Manresa. Tot i així, en el conjunt de Catalunya la malaltia anava en retrocés, ja que amb el final de l’estiu i l’inici del descens de les temperatures, el còlera acostumava a remetre.
Les primeres invasions a Súria van ocórrer a principi de setembre i el dia 10 es va produir la primera víctima. Els dos dies següents moriren 4 persones de còlera o malalties gàstriques relacionades. L’epidèmica també va afectar altres pobles del Mig Cardener, en especial Callús i Sant Joan, i el mateix dia 10 moria un surienc a la fàbrica de Palà on treballava.
DOS MESOS DE TRAGÈDIA COL·LECTIVA
La situació s’agreujà a partir del dia 13 de setembre, quan Súria va començar a aparèixer en la relació de municipis afectats que publicava la premsa; per aquest motiu, l’alcalde Joan Santamaria va enviar una primera carta demanant auxili a la Diputació. Durant aquells dies foren habituals les resistències per part de la població –que majoritàriament vivia en unes pèssimes condicions- a seguir els consells higiènics i sanitaris que ordenaven els metges.
A Súria, l’epidèmia s’estengué fins als darrers dies d’octubre. Tot i que les últimes morts es produïren el dia 21, a final de mes la Diputació va ordenar que restessin a la vila alguns infermers fins a començaments de novembre, ja que “todavía gran número de enfermos coléricos necesitan de asistencia”.
Font: Exposició 'Epidèmia, solidaritat i progrés. El còlera de 1885 a Súria', amb textos de Jordi Algué i Sala i de Josep Peramiquel i Cols, i amb disseny gràfic de Coaner Codina i Pich. Aquesta mostra es va presentar a la sala Cal Balaguer del Porxo el mes de gener de 2011, dins dels actes del 125è aniversari de l'epidèmia de còlera de 1885, que va donar lloc al Vot de Poble a Sant Sebastià. Posteriorment, l'exposició va ser instal·lada de forma permanent a l'espai museïtzat de l'Església del Roser.